6 de desembre del 2010

Consells d'un pare a un fill.


    Diuen que els consells estàn per escoltar-los i després que tothom faci el que cregui  mes conveninent... aquests que teniu aquí, fa pocs dies van enviar-me un e-mail, amb unes frases de Jacksom Brown, home sense ser un gran pensador ni tampoc un premi Nobel de Literatura, l´únic que el preocupava era  la felicitat del seu fill que marxava de casa seva per anar estudiar a la Universitat. Va donar-li  al seu fill  un seguit de consells, els quals, un cop a la Universitat, els seu fill va repartir a tots els estudiants. Va ser tant l`èxit obtingut d’aquelles frases que, una editorial va demanar permís a Jackson Brown, per tal de fer un llibre, i continuant amb l’éxit es va convartir amb un “Best Seller” amb el títol de;
 “Vivir feliz”, amb cents  d’edicions i també amb miles de traduccions fetes. El llibre conté 511 frases o recordatoris,  totes elles amb pensaments del dia a dia de  totes les coses que ens podem trovar.
    Jo he volgut agafar aquestes 12 frases o recordatoris, primera per no fer-ho massa llarc, i segona per fer un “pica  pica”del que són aquets  recordatoris del llibre “Vivir Feliz”.  

     Observa l’alba com a mínim un cop l’any.
     Tingues un bon equip de música.
      Desconfia dels fanfarrons: ningú  presumeix del que li sobra.
      Evita les persones negatives, sempre tenen un problema per cada solució.
      No facis comentaris sobre el pes d'una persona, ni li diguis a algú que està perdent el pèl.
         Ja ho sap.
      Recorda que s'aconsegueix més de les persones per mitjà de l'estímul que del retret
        (digues-li al feble que és fort i el veuràs fer força)
      No amanacis, sinó estàs dispost a comprir-ho.
      Fes el que sigui correcte, sense importar el que  els altres pensin.
      Confía amb Nostre Senyó, però tanca el cotxe amb clau.
      Mai compris un matalàs barat: ens passem la tercera part de la nostra  nostra vida damunt  
         d'elll.
     Mai compris res elèctric en una fira artesanal.
     Recorda que la felicitat no és una meta sinó un camí: gaudeix mentre fas el camí.                  

19 de novembre del 2010

Veus i Sons del Mon Casteller.-


 Cant del Poble. Santa María de Lladó.-

 Castellers de Badalona. (4 de 7)  Camisa color micaco.

Aquest homenatge des de aquest humil blog,  a totes les colles castelleres que han fet possible que l’UNESCO declarés Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat, als Castells.
        
Força equilibri valor i seny
(Lema Tradicional dels Castellers).


        Joan Amades ens explica en la seva obra cabdal  del  Costumari Català, que els primers castells que es van  muntar, eren al voltant  de les vinyes que hi havia a les afores  de la població de Valls. Aquests castells es muntaven  un cop acabada la feina de collir el raïm de la vinya, -la verema- i com a senyal de agraïment per donar les gràcies –en aquest cas  a la natura- i perquè  el següent any fos,  tant o millor que l’anterior.
         La “carregada” d’aquets castells –continua explicant Joan Amades-  es feien en petits grups de gent enfilant-se una al damunt d’un altre sobre de les espatlles, al darrer en pujar obria els braços en senyal de donar les gràcies tot  recordant la forma de les vinyes… 

        Moltes  altres veus apunten que aquests orígens dels castellers, venen del Ball dels Valencians –danses de sentit religiós i pagà- que, un cop acabada les processons religioses aixecaven una figura, la qual rebia el mom de; la torre de tres o  també de quatre alçades. Amb el temps aquestes torres anaren agafant importància, desfilant-se de les processons i adquirint sentit propi, formant colles per alçar-se cada cop mes amunt i eren  convidades a les festes dels pobles.  Aquestes processons i danses tradicionals anomenades moixiganges, representaven assumptes religiosos  i ja es representaven al segle XV. (Algemesí; –Ribera Alta-).
          Amb el temps “s’enfilaren” cap el sud de Catalunya i el primer castell documentat data del  1770  a l’Arboç  (Penedès)  “castell de sis sostres, acompanyat de la dolçaina”.  

          La primera colla castellera fou l’anomenada; Colla dels Pagesos, fundada l’any 1801  a Valls (Alt Camp), i una mica més tard la Colla dels Menestrals també a Valls. En l’actualitat es pot afirmar que la Colla dels Pagesos, és la que es coneix com  la  Vella  dels Xiquets de Valls –camisa rosada-, mentre que la Colla dels Menestrals és la que és coneix com la Colla Joves dels Xiquets de Valls –camisa vermella-.
           Fou en la dictadura franquista que les dues colles  foren  fusionades obligatòriament amb el nom de; Xiquets de Valls, anomenada  “La Barreja” doncs, actuaven conjuntes i cadascuna amb el seu color de camisa.

              L’any 1926 fou fundada la colla Els nens del Vendrell –camisa vermella- La colla Vella dels Xiquets de Valls fou reorganitzada l’any 1947. Els castellers de Vilafranca –camisa verda- coneguda també com els verds, i el seu any de fundació fou el 1948.  Els Castellers de Barcelona –camisa vermella- la seva data de fundació fou l’any 1969. La colla Jove dels Xiquets de Valls fou fundada l'any  1971 però hereva de colles que es remunten al  segle XIX .                           
             A la dècada dels anys 80 del segle passat es quant es formarien més colles castelleres i és en la actualitat on  el nombre de colles en els Països Catalans  es de 58; a més de  6 universitàries, i 3  a fora dels Països Catalans: Argentina,  Xile i Mèxic.

         Quan es forma un castell, es diu que és intent -comença a sonar el toc  de castells” per part de la gralla- quant el pis més baix  es fa visible en el castell, comencen a pujar formant el tronc del castell i tot depenent del nombre de pisos, per  finalitzar amb l ’intent carregat  -enxaneta movent la mà fent l’aleta- per després i tot seguit baixar per a fer  l’intent descarregat  -sense fer llenya- per acabar amb descarregat -castell desmuntat-. La puntuació varia depenent de la dificultat del castell, es a  dir; nombre de pisos i castellers per pis, si porta la folre,  si s’enganxen  amb les manilles...
      Son  considerats castells de “gamma alta”, els que pugen a partir de 8 pisos acompanyats amb la folre i/o manilles, encara que també poden ser “nets”. Ho han assolit , per exemple els Capgrossos de Matarócamisa blau marí-. Amb un 4 de 8 amb agulla, aconseguida en la seva 10ª diada el 6 de novembre de 2005.             
     Dintre d’aquesta “gamma alta” i amb pisos de 9  ho han aconseguit: Els Castellers de Vilafranca -camisa color verd- amb un 4 de 9 amb la folre  i agulla descarregat l’any 1996. Altres castells de 9 que han assolit son: torre de 9 amb la folre, carregat l’any 2005.    
     També ho han aconseguit  aquesta fita els castellers de Santscamisa brut (gris), coneguts també com a “borinots”- amb un 3 de 9 amb folre, carregat i descarregat i aconseguit en el concurs de Castells de Tarragona, l’any 2008.   
      En la gamma “extra”  si troben poques colles, doncs aquí s’han de equipar amb tot l’argot casteller.
       Entre aquestes colles es troba: El Minyons de Terrassa -camisa malva-,  i que fou la primera colla en introduir la dona a les colles. Fundada el 21 de juny del 1979. L’any 1999 carregaren per primer cop en la història de la colla el pilar de vuit amb la folre i manilles i el quatre de nou amb la folre i pilar,  també van poder carregar tres vegades el tres de nou net.
         L’any 2000 en el marc de la diada de la colla, es tornava a carregar el tres de deu, que tornarien a  descarregar, per segon cop en la història de la colla i tot el món casteller el dia 17 de novembre de l’any 2002.           
        Les altres colles que han fet el 3 de 10 amb la folre i les manilles han  estat: Castellers de Vilafranca, carregat en 6 ocasions; Colla Vella dels Xiquets de Valls; carregat en 1 ocasió.  
      Aquest castell és dels més complicats que hi ha en el món casteller, hi no sempre és pot fer, tenim que pensar que per fer un castell d’aquestes dimensions es necessiten al voltant d’uns 800 castellers. Si poguéssim agafar el castell amb tota la seva dimensió i pesar-lo, el pes seria  d’unes  6 tones.¡
       Per acabar aquestes veus i sons del món casteller, acabaré amb la colla de la meva ciutat: Els Castellers de Badalona  -camisa color“micaco”; nespra-. Fundada el 6 de març de 1998. La seva primera actuació  fou el 15 de novembre de 1997 ho  van fer  amb camisa blanca i pantaló del mateix color, aquests colors defineixen, que la colla es principiant en el món casteller. Les actuacions més destacades foren a Badalona en el marc del seu aniversari 13 de novembre de 2005 assolint un 4 de 7 i també un 5 de 7 amb agulla.
          Per saber tot l’Argot Casteller, cliqueu aquí.
Per saber més de les  colles castelleres de la vostra ciutat o poble, cliqueu aquí.
          Aquí  a dalt teniu el Cant del Poble, amb lletra de
Josep Maria de Sagarra  y música de Amadeu Vives  Josep Anselm Clave, escriuria la peça coral; Los Xiquets de Valls, inspirant aquesta peça. Aquesta peça, durant la II República fou l’himne que  la República va promocionar, per tal de substituir, Els Segadors. La proposta no va proliferà.
      El nom de les colles han estat posats per donar els exemples exposats. Si alguna colla s’ha sentit  al-ludida, que ho comuniqui i seran retirats  els contingut dels exemples.
         

4 de novembre del 2010

Clar de Lluna i Oda a l'Alegria.-

 Beethoven a l'edat de 31 anys. Pintura de
Trugott Riedel.-

    Sense deixar els temes musicals i les anècdotes que s’expliquen al voltant dels músics i les seves obres, no he volgut passar per alt fer aquestes dues peces de Ludvig van  Beethoven, (Bonn 1770 – Viena 1827)  que potser per les anècdotes que s’expliquen d’aquestes dues  obres mestres  i, naturalment  el talent del Mestre compositor  que va ser Beethoven en escriure-les, han arribat allà on són. Encara que  les  dues  anècdotes són diferents,  podrien  trobar-se perfectament.  
     La sonata número 14 op. 27 –primer moviment, consta de tres moviments- coneguda per Clar de Lluna. S’explica que Beethoven decebut de la vida, entre altres coses, per la  mort  del Príncep Kinsky -mecenes que fou durant molt de temps de Beethoven i gran admirador de la seva obra- es trobava en un estat de solitud i també de desesperació  que va arribar a la depressió quasi total....  el seu posat -cap baix- que tenia quasi sempre al caminar el va portar  per un dels barris més marginals de Bonn amb un amic seu. L’amic va dir-li que sonava una peça d’ell en un d’aquells aldarulls, tal fou la seva admiració que, en arribar molt més a prop i escoltar que tocaven  una de les seves peces, va entrar en aquella casa sense trucar i, el veure que la noia que tocava era invident, fou  tal la seva admiració/sorpresa, -i un cop va demanar disculpes per la seva intromissió  en aquella  casa,- va preguntar-li on havia aprés a tocar d’aquella manera... la noia va respondre-li que havia escoltat a la veïna, que era professora de piano, i ella tocava de oïdes aquella meravellosa música... Beethoven va dir-li, -tot obrint la finestra per tal que la claror de la llum de la lluna  reflectís a sobre del piano- ... improvisaré una sonata per a tu...amb el clar de lluna... la feble espelma va apagar-se i després, vindria el que fins avui coneixem com  a Sonata, Clar de Lluna (1801).
      Altres veus diuen que,  Beethoven en aquesta peça el tema central de la sonata, la melodia imita i reprodueix els passos lents de gent, possiblement del mateix Beethoven i d’altres persones portant el taüt del príncep alemany. El seu amic, patró i benefactor.  
    Altres estudiosos diuen que les notes que es reparteixen constantment en el tema central del primer moviment de la sonata podrien ser les síl.labes de la paraula; Warum? Warum?  Per què...?  per què...? Escoltem-ho...





  
Anys després de superar la seva angoixa, la seva tristor i el seu dolor, vindria la incomparable “Oda a l'Alegria” de la seva  Novena Simfonia (1824). La seva obra magna; la coronació d’un extraordinari compositor. Beethoven va dirigir personalment l’estrena de la seva  Novena Simfonia. Un dels músics amablement va girar a Beethoven, perquè pogués veure la sala i els assistents plens d’emoció i alegria... la seva sordera era completa... però va poder veure l’aplaudiment d’un públic emocionat i entregat.Una obra innovadora en el seu moment per posar-hi el cant coral  en el seu últim moviment. Amb textos de Frederich Schiller.  (1759-1809).
   Es diu que “l’Oda a l'Alegria”, expressa la seva gratitud a la vida i a Déu per no haver-se suïcidat.





Goethe va dir de Beethoven: "Ha sabut penetrar fins al fons de les meves intencions amb autèntic talent, digne de la més gran admiració".
Beethoven va dir de Händel; Händel, és el millor compositor de tots els temps, i jo, m'agenollo davant d'ell.  

Per acabar dues frases de Beethoven: 

Fes tot el bé possible, estima la llibertat sobre totes les coses, i encara que sigui per un tron, mai traicionis la veritat. 

Una partitura per més notes que porti, no vol dir que sigui més bonica.

(Blocaires; disfrutem-ho!!)

18 d’octubre del 2010

El Cigne de Pèsaro.-

 Gioacchino Rossini

Amb aquest nom fou conegut; Gioachino Rossini (Pèsaro 29 de febrer del 1792;  París  13 de novembre del 1868). Home de mil facetes hi que va estar descrit pels seus biògrafs, de mil maneres diferents: hipocondríac, colèric i potser també  víctima de profundes depressions... i a la vegada hedonista, va saber donar-li a la vida el gust i els plaers que de ben segur el van omplir. Gran amant de la cuina i força bulliciós en les seves converses i dotat d’un gran sentit de l’humor, no dubtava a gastar bromes amb els seus contemporanis tant  fossin intèrprets com compositors, en les festes que  feia molt sovint  a casa seva.

S’han explicat  moltes anècdotes de la seva vida, moltes d’aquestes  anècdotes, amb el temps, es converteixen amb mites i aquests mites molt sovint, potser, per la grandesa del compositor,  passen acompanyar alguna que altra  veritat, si és així, aquí en teniu uns quants encenalls d’aquestes anècdotes de la seva vida:

En una de les tertúlies a casa seva, amb els seus coetanis, es va posar a tocar el piano una peça de Richard Wagner (a qui detestava), Rossini de dins d’aquella partitura, tant sols en treia sons cacofònics... Mestre, que heu posat la partitura al revés..?. –l’hi digué un dels seus interlocutors... He intentat posar-la en  sentit contrari..., però... encara sonava pitjor... Va contestar Rossini.   




La Cenerentola –La Ventafocs- Questo è un nodo avviluppato (sextet) amb; Angelina:Joyce di Donato/D.Magnifico:Bruno de Simone/D.Ramiro: Juan Diego Florez/Alidoro:Simon Orfila/Dandini:David Menendez/Clorinda:Cristina Obregon. Gran Teatre del Liceu 2008.

En un altre ocasió,  el Baró Rothschild,  l’hi va fer  enviar dels seus hivernacles, un impactant  carroll de raïms, amb un agradable gust i tacte de tardor. Al cap de pocs dies, el  baró va rebre una carta del mestre Rossini  tot dient-li; Moltes gràcies, els seus raïms, senyor baró, són una delícia, que em fan recordar aquest entretemps, però... a  mi no m’agrada el vi amb pastilles... El baró va entendre  la al.lusió i  va  trobar tant divertit aquest comentari, que, pocs dies després,  Rossini va rebre a casa seva unes caixes amb el millor vi del senyor baró; Chateau Lafitte  (1854)

El compositor Albert Lavignac que coneixia a la perfecció aquells vicis tant tentadors que tenia  Rossini, de tant en  tant l’hi regalava una dotzena de delicioses sardines que es pescaven al Golf de Viscaia.

El Mestre li va dir en certa ocasió: “si us plau, no m’envii aquestes meravelles en dissabte. El dissabte, hi ha molta gent a la taula en mi, i jo, quant tinc les sardines voldria menjar-les tot sol... però com que sóc un bon marit, tinc que regalar-ne sempre una a Olimpia. Olimpia era la seva senyora.



2ª part de  l’obertura de l’òpera; Guillem Tell, estranada a  Roma l’any 1817 i malauradament l’òpera que s’estava representant en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, la nit del atentat anarquista. (7 de novembre de 1893).

 I per acabar dues cites de Rossini, extretes de aquí;
  
La música és un art sublim precisament perquè al no posseir maneres de imitar la veritat, s’eleva per sobre i més enllà de la vida diària cap a un món ideal.
Tingueu en compte que l’expressió musical, no és la mateixa que l’expressió en la pintura, i que consisteix no en fer una representació externa de les emocions internes, sinó en despertar aquestes emocions en la persona que escolta.

Blocaires; si us ha agradat, disfruteu-ho¡

29 de setembre del 2010

Els Perfums





Amb aquest nom,  vull posar en aquest apartat aquelles, curiositats, anècdotes, frases, de per què es diuen d’aquesta manera, d’on venen ... etc.
Un recull de tot una mica; món, societat, personatges, cuina, literatura, música... petites frases que han dit grans personatges, curiositats de la vida...   
 He pensat  que podría començar, amb aquestes petites partícules que ens arriben i no les veiem, però... sí que les sentim. Els Perfums.




Els fums, l’encens especialment, són l’origen de tos els perfums i el seu nom ve de la paraula llatina per fummum, que vol dir a partir del fum. La seva creació va estar relacionada amb la purificació i la divinització del cos, tot i que també pretenia allunyar-se o amagar-ne les males olors. Com totes les coses, amb l’evolució  va pasar  d’una aplicació quasi divina a una de molt profana, i de ser minoritària va esdevenir majoritària. Al llarg de la história, el perfum ha tingut diversos moments destacats, però va ser
Caterina de Mèdici a l’inici del Renaixament una de les impulsores en l’ús de les fragàncies. Amb el temps es va generalitzar un producte que havia estat molt exclusiu, fins que la seva industrialització en va permetre una gran difusió. L’escriptor alemany Patrick Süskind va escriure una famosa novel.la el 1985 basada en la importància del perfum (que li donava títol) els anys de la Revolució francesa. Paul Poiret (1879-1944) disenyador francés,  va associar la moda amb el perfum, i de la mà de Coco Chanel l’any 1921 va fer el llançament del seu perfum, que es pot considerar que va marcar l’inici de la perfumeria moderna, amb una fragància associada a cada creador.

                   Extret del llibre; Botigues Històriques de Catalunya. Escrit per; Carles Carreras, Sergio Moreno i Assumpta Ariño amb fotografies de Consol Bancells. Editat per: Angle Editorial.