18 d’octubre de 2010

El Cigne de Pèsaro.-

 Gioacchino Rossini

Amb aquest nom fou conegut; Gioachino Rossini (Pèsaro 29 de febrer del 1792;  París  13 de novembre del 1868). Home de mil facetes hi que va estar descrit pels seus biògrafs, de mil maneres diferents: hipocondríac, colèric i potser també  víctima de profundes depressions... i a la vegada hedonista, va saber donar-li a la vida el gust i els plaers que de ben segur el van omplir. Gran amant de la cuina i força bulliciós en les seves converses i dotat d’un gran sentit de l’humor, no dubtava a gastar bromes amb els seus contemporanis tant  fossin intèrprets com compositors, en les festes que  feia molt sovint  a casa seva.

S’han explicat  moltes anècdotes de la seva vida, moltes d’aquestes  anècdotes, amb el temps, es converteixen amb mites i aquests mites molt sovint, potser, per la grandesa del compositor,  passen acompanyar alguna que altra  veritat, si és així, aquí en teniu uns quants encenalls d’aquestes anècdotes de la seva vida:

En una de les tertúlies a casa seva, amb els seus coetanis, es va posar a tocar el piano una peça de Richard Wagner (a qui detestava), Rossini de dins d’aquella partitura, tant sols en treia sons cacofònics... Mestre, que heu posat la partitura al revés..?. –l’hi digué un dels seus interlocutors... He intentat posar-la en  sentit contrari..., però... encara sonava pitjor... Va contestar Rossini.   




La Cenerentola –La Ventafocs- Questo è un nodo avviluppato (sextet) amb; Angelina:Joyce di Donato/D.Magnifico:Bruno de Simone/D.Ramiro: Juan Diego Florez/Alidoro:Simon Orfila/Dandini:David Menendez/Clorinda:Cristina Obregon. Gran Teatre del Liceu 2008.

En un altre ocasió,  el Baró Rothschild,  l’hi va fer  enviar dels seus hivernacles, un impactant  carroll de raïms, amb un agradable gust i tacte de tardor. Al cap de pocs dies, el  baró va rebre una carta del mestre Rossini  tot dient-li; Moltes gràcies, els seus raïms, senyor baró, són una delícia, que em fan recordar aquest entretemps, però... a  mi no m’agrada el vi amb pastilles... El baró va entendre  la al.lusió i  va  trobar tant divertit aquest comentari, que, pocs dies després,  Rossini va rebre a casa seva unes caixes amb el millor vi del senyor baró; Chateau Lafitte  (1854)

El compositor Albert Lavignac que coneixia a la perfecció aquells vicis tant tentadors que tenia  Rossini, de tant en  tant l’hi regalava una dotzena de delicioses sardines que es pescaven al Golf de Viscaia.

El Mestre li va dir en certa ocasió: “si us plau, no m’envii aquestes meravelles en dissabte. El dissabte, hi ha molta gent a la taula en mi, i jo, quant tinc les sardines voldria menjar-les tot sol... però com que sóc un bon marit, tinc que regalar-ne sempre una a Olimpia. Olimpia era la seva senyora.



2ª part de  l’obertura de l’òpera; Guillem Tell, estranada a  Roma l’any 1817 i malauradament l’òpera que s’estava representant en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, la nit del atentat anarquista. (7 de novembre de 1893).

 I per acabar dues cites de Rossini, extretes de aquí;
  
La música és un art sublim precisament perquè al no posseir maneres de imitar la veritat, s’eleva per sobre i més enllà de la vida diària cap a un món ideal.
Tingueu en compte que l’expressió musical, no és la mateixa que l’expressió en la pintura, i que consisteix no en fer una representació externa de les emocions internes, sinó en despertar aquestes emocions en la persona que escolta.

Blocaires; si us ha agradat, disfruteu-ho¡